Respira

Avui he anat a una conferència que organitzava la Revista Valors dins el seu cicle Economia i Valors. La conferència la feia la Núria Chinchilla, economista. Sincerament m’ha agradat, i m’ha sorprès que m’agradés (sobretot després d’entrar ara mateix al seu blog…).

Parlava sobre la crisi com a oportunitat, i sobre la responsabilitat social de les empreses. El moment que més m’ha agradat és quan parlava d’un triangle, on es troben immerses les persones, que conformen l’empresa, la família i la societat. La Dra. Chinchilla deia que cadascun d’aquests elements té un aire propi. I aquest aire, de vegades, pot estar contaminat, i a través de les persones que el respiren es poden contaminar els altres aires, entrant en un "cercle viciós" que desvincula la societat, deshumanitza les persones i desestructura les famílies, desequilibrant així les persones. 

M’he sentit molt identificada en aquesta part. A tots ens passa (suposo) que tenim un mal dia a la feina o a algun lloc i altres persones, en un altre indret, en paguen les conseqüències. Com a mínim a mi m’ha passat. Potser sense conseqüències tan greus com es comentava en aquest triangle, però bé, que fa pensar .

També m’ha agradat la part en què parlava que les persones, en cada espai d’aquest triangle amb un aire propi, prenen oxigen i deixen CO2 i oxigen. Però n’hi ha que agafen molt oxigen i deixen molt CO2; aquestes persones que consumeixen l’energia dels altres sense cap mena de feedback. En això no m’he sentit identificada, però sí que n’he identificat algunes…

Espero aprendre a respirar millor, i a fer-ho amb bons arbres oxigenadors al costat. 

1 comentari

Cartes monàrquiques

Aquest any, per primer cop des de fa molt anys, fem carts als Reis.

 [@more@]

I la veritat és que fa molta il·lusió. 

Ahir vam agafar els trastets i la nena i vam anar a un centre comercial, a mirar quines coses hi ha de joguines i què podíem demanar als Reis. 

Vam haver de controlar el pare, que tocava tots els botonets de musiquetes que desprenien ninos i jocs diversos. També vam haver de posar-nos al dia dels nous dibuixos que es fan: els Gormiti, la Dora Exploradora… i el nostre ídol, el Bob Esponja,que té un arsenal de merchandising digne d’un Mickey Mouse qualsevol.

Vam passar com vam poder pels passadissos de "les nenes", on el rosa de les barbis i nines vàries, dels jocs per netejar el terra… en definitiva, de construir una futura mamà i mestressa de casa completa. També pels passadissos amb cotxes, monstres i guerrers: la fàbrica de "machotes". Ah, i buscar un nino que no faci rots, no es pixi i no tregui babes, és una odissea. I sobretot: que no parli ni plori. 

Però el moment crucial va ser quan vam arribar a les motos: després de provar-ne una de taronja molt xula,  arriba el moment en què ens destrossa el cor i l’ànima:

ella prefereix la rosa de la Hello Kitty. 

2s comentaris

Sobre les bones persones

Avui hi ha una notícia que m’ha cridat l’atenció: es tracta de l’acomiadament del perruquer Lluís Llongueras de la seva pròpia empresa, que ha efectuat l’actual administradora i filla seva, Esther Llongueras.

Sí, m’ha cridat l’atenció, deu ser el morbo. Així que buscat la notícia per Internet, òbviament. He constatat que tothom ha fet un corta-pega del comunicat de premsa que el propi Llongueras deu haver enviat, perquè els textos eren idèntics a tots els mitjans: La Vanguardia, 3/24, Avui….  Però no era a això al que anava. 

El cas és que a la web de l’Avui – El Punt hi havia comentaris, i clar, part del morbo d’aquest tipus de notícies són els comentaris, de vegades buscant algú que els conegui i et pugui dir "qui és el dolent" i aquestes coses. 

Hi havia un tal Magí que deia que en Llongueras era bona persona perquè ell era el director d’una oficina bancària i va veure com avalava una treballadora amb problemes, etc. Però el que m’ha agradat no ha estat això, sinó aquest altre missatge:


avatar
Josep Alacid (Sant Boi de Llobregat)

Mireu que se’n poden fer de comentaris a una noticia així.
Fixeu-vos, sense saber el què i el perquè, la de conxorxes que hom es
pot imaginar…

El comentari d’en Magí, les tira totes per terra. Retrata els
familiars i dibuixa l’home, tot explicant-nos un petit fet que diu més
d’en Llongueras que no pas tota la seva obra.

Al cap dels anys, ja no busco rés més en les persones que m’envolten que que siguin bones persones.

Mil gràcies Magí!

Jo no tinc tants anys, però ja no busco res més en les persones que m’envolten que siguin bones persones… i lleials.

Que malauradament no n’hi ha pas tantes…però per sort en vaig trobant algunes.

Mil gràcies Josep!!

1 comentari

Clic

Agost de 2010. Corti, antiga capital de l’illa, que no deixa de ser un poble de vuit o nou mil habitants, i feu del nacionalisme cors. Està enclotat enmig de les muntanyes, fet que provoca una certa claustrofòbia, com a mínim als que estem habituats a tenir el mar com a quarta paret. 

[@more@]

Ha plogut tot el dia. Què dic plogut: ha diluviat. Hem hagut de tornar de l’excursió que fèiem als llacs de Melu i Capitellu, i estem cansats. Com que no fa dia de fogonet, ens permetem un bon sopar: canelons de brocciu, civet de senglar. Tenim gana perquè hem dinat poc i malament, i ens plantem al restaurant abans de les 19h: és d’hora fins i tot pel seu horari europeu. Sopem bé, però tenim ganes de marxar a dormir: per ser una illa del Mediterrani i ple estiu, fa fred a Corti. I més concretament a la terrassa on sopem, que hi passa aire.Ens espera el nostre luxós llit, que hem aparcat a un pàrquing (digues-li pàrquing o digues-li descampat) a l’entrada del poble, al costat d’un parell d’autocaravanes i quatre o cinc furgonetes més.

Quan ja anem pel postre de la casa, comença a sonar música. és en directe, i no ve de lluny. Així que abandonem la idea de posar-nos directament dins el sac de dormir i anem cap a la Cours Paoli, el carrer principal, que a aquestes hores està tallat al trànsit i està ple de gent passejant amunt i avall. 

A la cantonada, hi ha un grup. Quatre homes amb un parell de guitarres, uns micros i molt d’ambient. Estan davant un parell de terrasses de bar, una de les quals té estranyament més autòctons que turistes, ja que canten en cors les cançons que els semblen venir de llocs comuns. Nosaltres optem per posar-nos sobre la vorera,asseguts,i els tres anem aplaudint les cançons, piquem de mans per seguir el ritme o ens aixequem per ballar de tant en tant. 

I de sobte, passa. Clic. És un d’aquells instants en què el món es para, i de cop t’adones que aquest és un dels moments pels quals val la pena la vida. 

 

1 comentari

Non non

- Vols que llegim el conte del non non?

Assenteix amb el cap. I ja va cap a la seva habitació. Es fica a la seva caseta, em saluda des de la finestra, i surt. La deixo al llit, poso la música, tanco el llum gran i encenc una petita llumeta. 

- Les joguines estan cansades, han jugat tot el matí. I ja tenen moltes ganes d’anar-se’n a dormir. Non non.. non non…

Es tronxa.

- Ja estan totes endreçades, cadascuna al seu lloc, i com que tot està en silenci s’adormen a poc a poc. "bup bup, bup bup!" Qui es comença a bellugar?

- "bububu!!"

(…)

-….  i com que les joguines dormen, ara et toca a tu anar a dormir. Bona nit!!!

 

 

… i "para todo lo demás, Mastercard". 

Desactiva els comentaris

Ja em vaig trobant

Per fi, he vist el final. I sí, m’ha agradat. Però tot i així, encara em queden taantes preguntes…

(atenció, hi ha informació spoiler, …)

 

 [@more@]

Per què en Walt era "especial"? Per què ell i el seu pare no formen part del "limbo" o realitat paral·lela? Per què els Altres agafaven nens? Amb quins criteris feien la llista de les persones que havien de segrestar?  Com és que està prohibit abandonar l’illa si aquí tot déu anava i venia (els 6 d’Oceanic, els de Dharma, els Altres -Ethan i Richard-)? Per què en Jacob portava gent a l’illa per matar-los (els de l’expedició francesa de la Rousseau, per exemple, quin pecat havien comès?)? Al final què pintaven els números, i per què els de Dharma els utilitzaven? Com ho fa en Jacob per construir el far si està sol? Si el seu germà es queda sense cos, per què s’apareix a en Richard Alpert amb el seu aspecte anterior? …

 

 

Desactiva els comentaris

El Club Bilderberg

M’encanta.

una reunió exclusiva, on només hi pots anar si has estat convidat, i on les persones més influents del món parlen sobre temes "d’interès". M’ha semblat genial. 

Havia sentit a parlar lleugerament d’una mena de societat així, d’una reunió semi-secreta de les persones més influents del món i on decidien el nostre futur. Però sonava tant a teoria de la conspiració que costava pensar que realment fos així. I mira tu, ni curts ni mandrosos es troben tots a Sitges, parlen una mica de com van les coses i després es deuen prendre una bona fideuà, un banyet i cap a casa. 

El meu principal dubte ha estat que com és que ningú n’hagi fet una pel·lícula, ja que és un argument immillorable, tot i que més propi de la guerra freda que del segle XXI…

Però m’han sorgit un dubte. Si aquesta gent és lo más plus del món mundial, és a dir la darrera línia d’actuació dels més influents, i només hi pots anar si hi has estat convidat… qui és el "convidador primer", el primer motor que diria Aristòtil?? ….

Desactiva els comentaris

“Ja no és el que era”

Aquesta és la frase dels "autèntics". Els autèntics són aquells que ja han fet les coses abans que els altres les fessin. En el món de la música, per exemple, els autèntics normalment s’assimilen als modernillos: aquells que escoltaven un grup de música quan no el coneixia ningú (perquè es veu que si el coneix més gent perd i ja no té gràcia).

Una variant d’aquest cas és el dels festivals. Tota persona que es precïi havia anat a aquell festival abans que no estés massificat, perquè ara ja no s’hi pot anar, perquè hi va tothom.

Ahir mirava un fòrum dels amants de viatjar (i dormir) en furgoneta, i justament hi havia aquest debat. "Abans" es podia anar a llocs fantàstics perquè estaves pràcticament sol, però ara com que hi ha molta més gent que viatja així doncs està tot molt més massificat. El mateix passa amb el turisme en general: volem estar sols en una platja paradisíaca i clar, si hi ha més gent ens molesta.

A mi el que em sobta és que aquestes persones mai es consideren part de la massificació. Sí, al concert hi ha molta gent, molta gent "com tu".

Per què sempre són els altres els que sobren?… 

Desactiva els comentaris